La càmera domèstica

Durant dècades, la fotografia amateur va quedar al marge de la història oficial de la fotografia, degut sobretot al seu caràcter d’activitat de masses i a les mancances que mostraven moltes de les seves realitzacions. Des de fa temps, però, és objecte d’atenció per la manera com manifesta diferents aspectes socials i culturals del seu temps.

La cultura fotogràfica amateur va arrelar amb força a Catalunya des del 1880 i no deixaria de despertar un extraordinari fervor social fins a l’esclat de la Guerra Civil el 1936. Aquesta exposició recorre la seva evolució a través d’un recorregut temàtic que presenta prop de 300 peces (fotografies, objectes i documents d’època) que s’han pogut reunir gràcies a la col·laboració de disset institucions públiques (entre arxius, museus, biblioteques i centres de recerca) i nou col·leccions privades.

La fotografia feta per aficionats és aquella que sorgeix fora de les lògiques productives del mercat professional i abasta una àmplia varietat d’usuaris, entre els quals cal diferenciar «l’aficionat» comú de «l’amateur», segons distinció terminològica de l’època. L’aficionat comú, o simple aficionat, sol utilitzar la càmera de manera ocasional i, sovint, estacional, per exemple, en vacances, mentre que l’amateur, també anomenat amateur «seriós», actua, per dir-ho així, com un professional sense professionalitzar. Dedica temps i esforç a la fotografia, projecta en la seva afició un cert anhel de progrés i millora i, de tant en tant, participa en activitats que poden donar lloc a un cert reconeixement, com ara concursos i exposicions.

La fotografia domèstica va anar evolucionant al mateix temps que ho feia la cultura visual. Si als seus començaments va acusar la influència de la pintura, sobretot del paisatgisme, aviat els mitjans de comunicació de masses, com el cinema o la premsa, exerciran un influx cada vegada més gran sobre els fotògrafs amateurs, la mirada dels quals evolucionarà sota la imparable i puixant influència d’aquests nous llenguatges visuals.