Susi Korihana no
sap qui és Ofèlia

Susi Korihana no sap qui és Ofèlia, ni sap qui és Shakespeare ni ha vist mai cap quadre dels prerafaelites a la Tate Gallery de Londres, una ciutat el nom de la qual res no li diu i de la que mai no ha sentit a parlar.

John Everett Millais va pintar el quadre més famós d’Ofèlia. Ofèlia cobejada per les aigües del riu. O tal vegada va pintar Susi Korihana sense saber-ho. Sense saber que molts d’anys després, més de cent, en el riu que passa vora el poblat de Susi, a la zona brasilera Roraima, en la conca del Catrimani, a l’Amazònia, altra vegada les aigües, ara molt més blaves, d’un blau més intens i aclaparador, embolcallarien el cos d’Ofèlia.

Susi és Ofèlia? Aquesta adolescent que es deixa anar dins les aigües del riu, tot i que té els ulls clucs, però que, sortosament, –ens ho  assegura Claudia Andujar, la fotògrafa que la retrata– no és morta, com Ofèlia, que Millais, per contra, ens mostra amb els ulls oberts.

L’Ofèlia de Shakespeare, la de Millais, es suïcida perquè embogeix a causa de les desgràcies familiars –Hamlet,  mata al seu pare– a causa  també des seus amors desgraciats amb Hamlet. Ofèlia es pot permetre el suïcidi. Susi no.

Susi ha de continuar lluitant vora la seva gent. Ha de créixer, fer-se una dona i vindicar el seu territori amenaçat,  ha de seguir defensant la forma de vida dels ianomami, que tan varen impressionar a Claudia Andujar fins a conviure amb ells.

Per això els ianomami, desafiant  el seu horror  de que la seva imatge sigui fotografiada, multiplicada i divulgada, perquè, segons les seves creences ancestrals, si alguna resta d’aquesta imatge es perpetua a la terra una vegada morts, el seu esperit no podrà arribar a tocar el cel, van acceptar que Andujar les posi a l’abast dels nostres ulls.

Només d’aquesta manera, coneixent-los i respectant-los, podrem ajudar en la batalla a favor dels drets dels ianomami.