Pérez Siquier. Col·leccions Fundacion Mapfre

La trajectòria de Carlos Pérez Siquier, que abasta més de sis dècades, es caracteritza per una mirada intuïtiva, compromesa i pionera en l’avantguarda artística espanyola. Des de la seva Almeria natal, va desenvolupar una obra lliure i poètica, allunyada de les modes que els grans centres de producció com Barcelona o Madrid imposaven. Després de la creació de l’Agrupación Fotográfica Almeriense (AFAL) el 1950 i la revista homònima uns anys després al costat de José María Artero, l’artista d’Almeria va impulsar la modernització del mitjà fotogràfic en una nació aïllada i detinguda després de la guerra civil i la posterior dictadura, i va donar visibilitat a tota una generació de fotògrafs que llavors començaven a ser reconeguts com a artistes. A partir de 1956 i influït pel cinema neorealista l’artista va iniciar la seva primera obra rellevant, La Chanca, en la qual va documentar amb dignitat la vida diària d’un humil barri d’Almeria. En els anys seixanta, va ser pioner en l’ús del color, la qual cosa li va permetre ampliar el seu llenguatge visual i reflectir la transformació social i cultural provocada pel turisme i el desenvolupament a la província d’Almeria, especialment visible en les seves sèries La platja i Trampes per a incauts, on va combinar el documentalisme amb una mirada crítica i estètica pop. Els seus últims projectes, Troballes i La Briseña, de to més introspectiu, condensen la seva trajectòria i mostren com en el quotidià resideix l’extraordinari.

Comissari: Eva Vives (Fundación MAPFRE). 

Quan Carlos Pérez Siquier va començar a interessar-se pel barri de La Chanca el 1956, mentre passejava per l’Alcazaba de la seva Almeria natal, el raval no era motiu de curiositat per a altres artistes. La sèrie La Chanca va ser una gran desconeguda tant per al públic com per a la crítica fins a l’any 2001 —anteriorment només s’havien reproduït alguns grups petits d’imatges—, és a dir, més de cinquanta anys després que prengués les fotografies. Pérez Siquier no va plantejar el seu reportatge sota el prisma social, sinó com una representació de la vida mateixa. Influït per l’estètica del cinema neorealista, s’havia sentit profundament atret per la vida quotidiana de les gents que habitaven amb dignitat, esperança i alegria aquesta zona perifèrica i pobra de la seva ciutat, on el temps semblava detingut. Imatges que recullen la identitat dels habitants d’una Espanya desposseïda en plena dictadura: dones que busquen aigua a la font mancant l’aigua corrent o que ensabonen allí la roba; nens que ronden pels carrers empedrats, bruts i plens de llot davant l’absència de clavegueram; el festeig d’un matrimoni; murs de petites cases emblanquinades pels seus habitants; boques de coves en les quals viuen els més pobres d’entre els pobres.

L’Agrupación Fotográfica Almeriense (AFAL), fundada per Pérez Siquier al costat de José María Artero, es va convertir molt aviat en paradigma de l’avantguarda fotogràfica espanyola, en plena dictadura franquista. Pérez Siquier va ser també el redactor cap d’AFAL, revista bimestral de fotografia i cinematografia del grup publicada entre 1956 i 1963. Allunyada del pictorialisme imperant de llavors, AFAL naixia amb la pretensió d’agrupar l’obra de qualsevol fotògraf espanyol amb aires de modernitat i va aglutinar a molts dels fotògrafs més rellevants del país, entre ells Ramon Masats, Oriol Maspons, Gabriel Cualladó, Joan Colom, Francisco Ontañón, Francesc Català-Roca o Xavier Miserachs. També va permetre a aquests artistes establir diferents diàlegs amb algunes de les tendències més renovadores del panorama internacional, en un moment en què Espanya es trobava fonamentalment aïllada.

A partir dels anys seixanta, Pérez Siquier va ser un dels pioners que es va passar definitivament al color, amb el consegüent rebuig dels seus col·legues, la qual cosa li va permetre explorar noves formes d’expressió i ampliar el seu repertori visual amb la ruptura extraordinària que va suposar la sèrie Informalismes. A la dècada de 1970, les fotografies dels banyistes que ocupen desordenadament les platges d’Almeria després de la irrupció del turisme van resultar tan avançades al seu temps que van trigar anys a ser reconegudes pel mitjà, però es van acabar convertint en la seva obra més popular. El seu treball en color no sols va documentar un canvi social significatiu, també va demostrar la capacitat de Pérez Siquier per a innovar i adaptar-se a les noves tendències combinant la seva precisió tècnica amb una sensibilitat poètica i un humor subtil.

Descarrega’t les claus de l’exposició i els textos de sala